El cas és que em va tocar una anella per a mascle de cabirol al meu coto i jo amb la meva inexperiència en els aguaits i acostaments (rezechos) donada la meva curta edat de 24 anys i sobretot atès que és la primera vegada que aconsegueixo una anella, em vaig disposar a donar-li caça. Vaig tenir sort de companys de caça més veterans que em van aconsellar i acompanyar, especialment d'un d'ells que em va acompanyar gairebé tots els dies i em va anar ensenyant on surten, a quines hores, quin tipus de prats els agraden més, quina fase lunar és més favorable... El cas és que després d'un mes de sortir sovint, veure'ls, controlar-los i en algun cas tirar-li a algun i fallar-ho (de la qual cosa ara me'n alegro infinitament) el, dia de Sant Bonifaci patró del meu poble i amb fase lunar a favorable, vam decidir sortir a esperar un mascle molt bonic que teníem controlat prèviament.
Vam quedar a les 5:45 del matí i entre una cosa i l'altra a les 6:00 sortíem cap a allà, allà les 6:20 estàvem sobre el terreny i a les 6:30 al lloc des de on efectuaríem el tret, no vam haver de caminar més de 50 o 60 metres fins a arribar a un lloc on es veiessin be els prats i a una distància acceptable per al tir, el vent, com és natural a aquesta hora en aquesta zona ja que és de vents topogràfics bufava cap amunt la qual cosa ens era favorable i no es va fer esperar, sobre les 6:35 o 6:40 va fer aparició el cabirol més bonic i majestuós que havia vist en la meva vida, un mascle a la cantonada oposada del prat més proper que teníem a sota nostre, a una distància de 246 metres segons el telèmetre, sense pensar-ho meu company es va tirar al terra i va calar el bípede del rifle dient "quin cabirol més maco". Em vaig decidir a complir la meva escomesa d'aquell matí, en introduir el bellíssim animal al visor em va regalar una imatge que tinc gravada a la retina, va aixecar el cap per arrencar una fulla d'un roure i la seva gran cornamenta li tocava l'esquena aconseguint una postura més que perfecta per ser gravada en un rifle de qualitat. Em vaig disposar a posar el reticle sobre ell i quan ja el tenia enquadrat anava a posar la creu just sobre la seva espatlla, en aquest moment gairebé instintivament el meu dit va entrar al "guardamontes" i amb solament fregar el sensible gallet "al pelo" del rifle del meu company al que jo no estic acostumat va escopir la bala sense esperar a que acabés d'apuntar-lo amb exactitud, l'animal es va asseure i automàticament després es va aixecar i es va endinsar en l'arbrat que hi havia entre prat i prat, corrent vaig baixar a intentar cobrar l'animal el qual vaig trobar a uns 25 o 30 metres de on havia rebut el tret, tombat, amb el cap aixecat escoltant-nos, el meu company el va agafar per la banya i jo em vaig disposar a treure el ganivet gairebé embadalits per la bellesa i majestuositat de l'animal fins i tot en aquell moment. Sense espera'ns-ho va fer un salt intentant una fugida de 15 o 20 metres en què va haver de tornar a asseure's per la gravetat de la seva ferida, en aquell moment sí que el vaig agafar amb la meva mà esquerra per la seva banya dreta, el vaig acariciar i seguidament el vaig rematar entre l'espatlla dreta i les costelles més altes directe al cor amb el propòsit que patís el mínim. No crec que oblidi mai el moment en què el vaig acariciar al coll i vaig aprofitar amb veu suau per dir-li "tranquil bonic" és evident que no em va entendre ni es va tranquil•litzar donada la situació, però va ser simplement un acte de respecte cap a aquest Senyor del Bosc (en majúscules) que m'acabava de donar un dels moments més bonics i especials com a caçador que segurament viuré en tota la vida i per descomptat el millor fins al moment. Tot seguit el vaig treure al prat i li vaig oferir la seva ultima rameta de roure en agraïment una vegada més pel meravellós "lance" que m'havia regalat. Només un caçador en moments com aquest pot entendre que els caçadors realment estimem la naturalesa i especialment als animals que abatem.
Després li vam fer les corresponents fotos, el vam anellar i ens vam dirigir a la base dels agents rurals els quals van anotar les dades i a petició nostra ens van fer la mesura no oficial però molt aproximada que ells realitzaven fins a la temporada anterior dels trofeus, ens van confirmar que es tractava d'un or amb 122.825 punts, que després van resultar ser 140,20 en realitat. Lo següent va ser portar-lo al taxidermista perquè agafés el cap i el tros de pell que necessités per dissecar-lo i emplenar el formulari per homologar-lo i rebre la medalla corresponent, a la tarda acabar d'espellar-lo i guardar-lo al congelador perquè la meva àvia fes el seu meravellós guisat de cabirol i poder delectar-nos amb els companys que em van acompanyar en tot moment en aquesta meravellosa experiència.
