UN MENYS A LA FAMILIA...

Fa un parell de mesos va morir el conillet que teníem a casa, feia una mica més d'un any que convivia amb nosaltres, era amo i senyor de la terrassa. Quan semblava que s'havia adaptat perfectament a viure amb nosaltres ens va deixar, com cada dissabte vaig sortir a netejar-li la terrassa i quan vaig anar per agafar-lo a la seva caseta me'l vaig trobar mort dins, no és difícil d'imaginar la pena que vaig sentir en aquell moment, un animal que has cuidat i alimentat, al que has vist créixer i amb el que has jugat durant un any ja forma part de la teva vida, qualsevol que tingui o hagi tingut mascota ho pot imaginar, però si a això li sumes que el vas trobar perdut quan tenia com a molt una o dues setmanes de vida, i que no l'has alliberat pensant que seria presa fàcil de guineus, fetgines, milans... el fet que se't mori encara és més angoixant.

Vaig decidir enterrar-lo a prop d'on l'havia recollit aquella nit, al peu d'un roure centenari. Quan hi vaig anar em va regalar una de les vistes que més m'agraden, com si ho sabés, la natura em va regalar l'experiència de baixar del cotxe i trobar-me un mascle i dos femelles de cabirol menjant a 70 metres meu, bé sigui un regal seu per tornar-lo al lloc al que pertanyia o un regal de la terra per tornar-li al seu fill. Allà van estar-se més de 15 minuts, quan em vaig cansar de mirar-los vaig intentar fotografiar-los fent un invent amb la càmera i els prismàtics i quan es van cansar van marxar.

Sabia que el primer post que li vaig escriure no seria l'últim, no obstant hauria desitjat fer-li'n més entre mig o al menys que l'últim no fos trist, enlloc d'explicar la seva mort, avui preferiria explicar el dia en que retornés a casa seva.

FINAL D'UNA TEMPORADA, INICI D'UNA ALTRA!

La setmana passada es va acabar la temporada de jabalí, una mala temporada per part meva, n'he vist pocs i n'he abatut encara menys, un primalet a principis de temporada i una berra fa dos o tres setmanes, el meu company de fatigues només un que no vam poder cobrar, tot arribarà!

No obstant aquesta segona, per la seva dificultat, em va deixar un bon record, va ser un tiro d'aquells que t'ajuden a agafar confiança en tu mateix i, per tant, a fer-ho millor el pròxim cop, no sé si per sort, per habilitat o per una barreja de les dos, la veritat és que n'he fallat de molt més fàcils i propers. Ens vam col·locar a prop un de l'altre, jo vigilava la part de baix del single i ell una llau que pujava per on podien escapar-se, com de costum també teníem unes vistes privilegiades de la conca, molt a prop del mirador de Montllobar, divisàvem tota la conca de Tremp.

Em van avisar que pujaven pel barranc del costat, tenia un tiro molt llarg i evidentment, van sortir per on els esperava, en pujaven dos, sense anar massa ràpid però sense parar-se en cap moment a uns 220 metres meu, sense pensar-m'ho dos vegades em vaig estirar al terra, vaig posar al màxim d'augments el visor del meu rifle i vaig posar-li la creu al mig al més gros, en prémer el gallet es va sentir un crit ben fort del porc, es va asseure de cul a terra i va arrossegar-se 15 o 20 metres avall, just a dos o tres metres d'on començava la part més bruta i dreta del barranc, l'havia enganxat. Per evitar-li sofriment, i perquè no dir-ho, per evitar que es tirés barranc avall, amb la consegüent dificultat per treure'l després, li'n vaig deixar anar un altre i va caure estès al terra.

Com sempre, el soci i aquell dia un amic seu que ens acompanyava em van ajudar a treure'l i quan van arribar els companys ja gairebé el teníem a dalt, una estidareta més i érem al cotxe.

Va ser l'últim dia productiu d'aquesta temporada, dic productiu en quant a caça pròpiament, en quant a paisatges, caminades i companyerisme tots han valgut la pena, i sempre al costat del soci, que amb els seus 16 anys al inici de la temporada i 17 ara, s'ha aixecat gairebé tots els diumenges del hivern per acompanyar-me i això no té preu, encara no ha tingut recompensa però tot arriba, si sap perseverar i seguir lluitant pel que vol, no hi ha cap dubte que arribarà.

Com dic, acaba una temporada i en comença una altra, no de cabirol, ja que en aquest poble, al més pur estil medieval, "los ciervos son del rey" o de l'alcalde o senyor feudal de torn vaja... i per tant, o tens una bona butxaca per comprar l'anella a l'ajuntament que se les ven desprès de seguir-nos cobrant el mateix cada any que quan les podíem gaudir nosaltres, o, si per contrapartida no t'ho pots permetre, et toca mirar-te'ls i si tens sort i una bona càmera intentar fotografiar-los.

La temporada que comença és una bona temporada de serveis, ja que a la primavera hi ha caliu i sempre hi han activitats, aquest dissabte l'obrim amb Les Carenes i més endavant vindran Festa major de Lleida, Aplec del Caragol, festes universitàries... i no parar ni un cap de setmana.

Per altra banda ja m'ha arribat a les orelles que comença a sortir algun lluç perca pel llac, personalment el prefereixo una mica més ple però ja no queda gaire per gaudir amb jornades, espero que si no millors, al menys tant emocionants com les de l'any passat.

Un Bon Regal d'Aniversari

Era una tarda qualsevol, que com tantes tardes qualsevol vaig sortir de casa amb la canya i el sarró, amb la intenció de fer una cerveseta i gaudir de la posta de sol, així que vaig buscar-me un lloc, vaig obrir-me el "quinto" i em vaig dedicar a tirar la sandra a veure si podia captar l'atenció d'algun lluç perca, que per l'època de l'any en què ens trobem, ja poden començar a picar.

Quan ja portava una bona estona sense que la sandra donés resultat ja intuïa que no hi havia cap lluç, o que almenys no els interessava el que els oferia així que vaig canviar l'esquer i n'hi vaig posar un que em va regalar un amic a veure si aquest donava millor resultat, i ja veus si me'n va donar... al cap d'una estona de jugar amb aquest esquer vaig notar una estrebada molt forta, i el carret, que estava força dur va començar a cedir força ràpid, vaig frenar el fil amb la mà i el vaig apretar més, no volia que marxés gaire i sabia que portava un fil molt doble i al final un sirga d'acer, sort en vaig tenir d'això. No acabava d'identificar que em podia estar picant, pesava moltíssim i estirava com un dimoni, difícilment seria un lluç perca, o en tot cas un de molt gran, la veritat, no tinc ni idea de si el black bass pica en aquesta època de l'any però de ser-ho també seria gros i per descomptat no m'esperava una truita al lloc on era.

En veure-la vaig al·lucinar, semblava un salmó dels supermercats, no m'ho creia, la vaig anar fent venir i em vaig acostar a l'aigua amb el salobre per agafar-la, pesava moltíssim, era una bèstia de 66'5 centímetres i 2'918 quilos de pes. Quan la volia desenganxar vaig veure que de la força havia fet malbé l'esquer. Porta dos hams de tres puntes, es va enganxar pel davanter, va trencar literalment una de les puntes i va doblegar l'altra.

A l'arribar a casa em va tocar reparar-lo canviant l'ham trencat i deixant-lo llest per a una nova jornada de pesca. A vegades sembla que fins i tot la natura es recorda del teu aniversari i et fa un bon regal.