UN MENYS A LA FAMILIA...

Fa un parell de mesos va morir el conillet que teníem a casa, feia una mica més d'un any que convivia amb nosaltres, era amo i senyor de la terrassa. Quan semblava que s'havia adaptat perfectament a viure amb nosaltres ens va deixar, com cada dissabte vaig sortir a netejar-li la terrassa i quan vaig anar per agafar-lo a la seva caseta me'l vaig trobar mort dins, no és difícil d'imaginar la pena que vaig sentir en aquell moment, un animal que has cuidat i alimentat, al que has vist créixer i amb el que has jugat durant un any ja forma part de la teva vida, qualsevol que tingui o hagi tingut mascota ho pot imaginar, però si a això li sumes que el vas trobar perdut quan tenia com a molt una o dues setmanes de vida, i que no l'has alliberat pensant que seria presa fàcil de guineus, fetgines, milans... el fet que se't mori encara és més angoixant.

Vaig decidir enterrar-lo a prop d'on l'havia recollit aquella nit, al peu d'un roure centenari. Quan hi vaig anar em va regalar una de les vistes que més m'agraden, com si ho sabés, la natura em va regalar l'experiència de baixar del cotxe i trobar-me un mascle i dos femelles de cabirol menjant a 70 metres meu, bé sigui un regal seu per tornar-lo al lloc al que pertanyia o un regal de la terra per tornar-li al seu fill. Allà van estar-se més de 15 minuts, quan em vaig cansar de mirar-los vaig intentar fotografiar-los fent un invent amb la càmera i els prismàtics i quan es van cansar van marxar.

Sabia que el primer post que li vaig escriure no seria l'últim, no obstant hauria desitjat fer-li'n més entre mig o al menys que l'últim no fos trist, enlloc d'explicar la seva mort, avui preferiria explicar el dia en que retornés a casa seva.

FINAL D'UNA TEMPORADA, INICI D'UNA ALTRA!

La setmana passada es va acabar la temporada de jabalí, una mala temporada per part meva, n'he vist pocs i n'he abatut encara menys, un primalet a principis de temporada i una berra fa dos o tres setmanes, el meu company de fatigues només un que no vam poder cobrar, tot arribarà!

No obstant aquesta segona, per la seva dificultat, em va deixar un bon record, va ser un tiro d'aquells que t'ajuden a agafar confiança en tu mateix i, per tant, a fer-ho millor el pròxim cop, no sé si per sort, per habilitat o per una barreja de les dos, la veritat és que n'he fallat de molt més fàcils i propers. Ens vam col·locar a prop un de l'altre, jo vigilava la part de baix del single i ell una llau que pujava per on podien escapar-se, com de costum també teníem unes vistes privilegiades de la conca, molt a prop del mirador de Montllobar, divisàvem tota la conca de Tremp.

Em van avisar que pujaven pel barranc del costat, tenia un tiro molt llarg i evidentment, van sortir per on els esperava, en pujaven dos, sense anar massa ràpid però sense parar-se en cap moment a uns 220 metres meu, sense pensar-m'ho dos vegades em vaig estirar al terra, vaig posar al màxim d'augments el visor del meu rifle i vaig posar-li la creu al mig al més gros, en prémer el gallet es va sentir un crit ben fort del porc, es va asseure de cul a terra i va arrossegar-se 15 o 20 metres avall, just a dos o tres metres d'on començava la part més bruta i dreta del barranc, l'havia enganxat. Per evitar-li sofriment, i perquè no dir-ho, per evitar que es tirés barranc avall, amb la consegüent dificultat per treure'l després, li'n vaig deixar anar un altre i va caure estès al terra.

Com sempre, el soci i aquell dia un amic seu que ens acompanyava em van ajudar a treure'l i quan van arribar els companys ja gairebé el teníem a dalt, una estidareta més i érem al cotxe.

Va ser l'últim dia productiu d'aquesta temporada, dic productiu en quant a caça pròpiament, en quant a paisatges, caminades i companyerisme tots han valgut la pena, i sempre al costat del soci, que amb els seus 16 anys al inici de la temporada i 17 ara, s'ha aixecat gairebé tots els diumenges del hivern per acompanyar-me i això no té preu, encara no ha tingut recompensa però tot arriba, si sap perseverar i seguir lluitant pel que vol, no hi ha cap dubte que arribarà.

Com dic, acaba una temporada i en comença una altra, no de cabirol, ja que en aquest poble, al més pur estil medieval, "los ciervos son del rey" o de l'alcalde o senyor feudal de torn vaja... i per tant, o tens una bona butxaca per comprar l'anella a l'ajuntament que se les ven desprès de seguir-nos cobrant el mateix cada any que quan les podíem gaudir nosaltres, o, si per contrapartida no t'ho pots permetre, et toca mirar-te'ls i si tens sort i una bona càmera intentar fotografiar-los.

La temporada que comença és una bona temporada de serveis, ja que a la primavera hi ha caliu i sempre hi han activitats, aquest dissabte l'obrim amb Les Carenes i més endavant vindran Festa major de Lleida, Aplec del Caragol, festes universitàries... i no parar ni un cap de setmana.

Per altra banda ja m'ha arribat a les orelles que comença a sortir algun lluç perca pel llac, personalment el prefereixo una mica més ple però ja no queda gaire per gaudir amb jornades, espero que si no millors, al menys tant emocionants com les de l'any passat.

Un Bon Regal d'Aniversari

Era una tarda qualsevol, que com tantes tardes qualsevol vaig sortir de casa amb la canya i el sarró, amb la intenció de fer una cerveseta i gaudir de la posta de sol, així que vaig buscar-me un lloc, vaig obrir-me el "quinto" i em vaig dedicar a tirar la sandra a veure si podia captar l'atenció d'algun lluç perca, que per l'època de l'any en què ens trobem, ja poden començar a picar.

Quan ja portava una bona estona sense que la sandra donés resultat ja intuïa que no hi havia cap lluç, o que almenys no els interessava el que els oferia així que vaig canviar l'esquer i n'hi vaig posar un que em va regalar un amic a veure si aquest donava millor resultat, i ja veus si me'n va donar... al cap d'una estona de jugar amb aquest esquer vaig notar una estrebada molt forta, i el carret, que estava força dur va començar a cedir força ràpid, vaig frenar el fil amb la mà i el vaig apretar més, no volia que marxés gaire i sabia que portava un fil molt doble i al final un sirga d'acer, sort en vaig tenir d'això. No acabava d'identificar que em podia estar picant, pesava moltíssim i estirava com un dimoni, difícilment seria un lluç perca, o en tot cas un de molt gran, la veritat, no tinc ni idea de si el black bass pica en aquesta època de l'any però de ser-ho també seria gros i per descomptat no m'esperava una truita al lloc on era.

En veure-la vaig al·lucinar, semblava un salmó dels supermercats, no m'ho creia, la vaig anar fent venir i em vaig acostar a l'aigua amb el salobre per agafar-la, pesava moltíssim, era una bèstia de 66'5 centímetres i 2'918 quilos de pes. Quan la volia desenganxar vaig veure que de la força havia fet malbé l'esquer. Porta dos hams de tres puntes, es va enganxar pel davanter, va trencar literalment una de les puntes i va doblegar l'altra.

A l'arribar a casa em va tocar reparar-lo canviant l'ham trencat i deixant-lo llest per a una nova jornada de pesca. A vegades sembla que fins i tot la natura es recorda del teu aniversari i et fa un bon regal.

Bon Nadal amic meu

Avui fa un any company, avui fa un any d'un dels cops que més m'ha dolgut posar-me l'uniforme, avui fa un any d'un d'aquests serveis que fan que et penedeixis d'haver elegit ser bomber.

Aquell dia no vaig sortir, la meva feina es va limitar a quedar-me al parc per si els companys que estaven treballant necessitaven alguna cosa o hi havia una segona sortida. Ni vaig ser-hi, ni sabia que eres tu, no sé si ho hagués pogut digerir. Va ser quan van arribar els companys que em van dir el teu nom i em vaig quedar blanc, tot i que en aquell moment encara teníem esperances, assabentar-se d'una cosa així és una de les pitjors sensacions que he sentit mai. Recordo sortir del parc amb tota la normalitat possible, pujar al cotxe i que les ganes de plorar m'envaïssin. Em vas ensenyar una de les lliçons més dures del món de les emergències, i sobretot del món de les emergències en un lloc rural, em vas ensenyar que cada cop que sortim hi ha possibilitats de conèixer a la persona a qui anem a ajudar i que hi ha possibilitats també de que el servei acabi malament.

Bon Nadal amic, aquí tots et recordem.

Big Fish

Feia un parell de setmanes que teníem programada aquesta sortida, primer com un a veure quan hi anem i després més contundentment com un dimecres que ve hi anem!

I dit i fet, a les 6:15 sonava el despertador i a les 7 érem a Alcarràs on havíem quedat amb el Marc, el nostre guia veterà!

A les 7:20 o així tiràvem les canyes a l'aigua i s'anava fent de dia a poc a poc. I a les 8:30 veiem nedar per davant nostre un silur força gran (tot i que a mi em semblava més petit vist des de fora del que ha resultat ser). De seguida emocionats li hem passejat un parell d'esquers per davant dels quals no ha fet ni cas, tal com diu a la pel·lícula "el pez más grande del río es así porque no se deja pescar". Teníem clar que l'única opció que teníem de treure'l si el volíem pescar era enganxar-lo nosaltres, si la muntanya no va a Mahoma... Li he tirat l'esquer un metre passat d'on era ell més o menys, i he començat a recollir i quan estava a uns dos pams d'ell amb el fil per sota seu, ZAS! una bona txinada a la canya i acte seguit el peix ha aixecat una bona polseguera dins l'aigua i el carret s'ha tornat boig corrent riu avall, ha corregut més de cinquanta metres!

Hem anat jugant entre estirar-lo quan es cansava i deixar-lo córrer quan estirava durant una hora i mitja. Estirava tant que si no l'haguéssim deixat córrer ens hagués trencat el fil en un moment. En l'ultima mitja hora l'hem tingut fins a tres vegades a dos metres però quan veia que estava prop nostre treia forces d'on podia i estirava encara més, quan l'hem tingut tan a prop i li veiem sortir tot el llom i la cua, impressionava moltíssim i no ha sigut fins al tercer cop quan l'hem pogut agafar per treure'l de l'aigua. Ha resultat ser un monstre de 2'10 metres i uns 70 quilos de pes.

Quan l'hem tingut a fora li hem desenganxat l'esquer de l'esquena, li hem fet les fotos de rigor i l'hem tornat a deixar anar. Sóc plenament conscient de que no s'ha de fer però un animal tan majestuós que m'ha regalat una hora i mitja de pura adrenalina, aguantant totes les estirades i lluitant fins l'últim moment s'ha guanyat sobradament l'indult.

Un cop hem acabat amb el nostre protagonista ens hem menjat el merescudíssim esmorzar i hem tirat la canya una estona més sense èxit fins que s'ha fet l'hora de tornar cap a casa.

Me n'he tornat amb la moral ben alta i esperant l'oportunitat de poder tornar a enfrontar-me a un altre animal similar.

El cap de setmana dels despropòsits

Pintava que seria un altre cap de setmana dels que m'agraden, amics, família, Pallars i molta natura, i de fet, els tots factors hi van ser però no tot va sortir tan bé com em plantejava. El pla era el següent, divendres de pesca amb la Júlia, dissabte de bolets, en principi sol tot i que després la cosa va millorar i diumenge de caça amb el meu germà.

Divendres a la tarda ens vam arribar al llac amb la Júlia, uns donetes, una cocacola, un pot de blat de moro i un parell de canyes per passar l'estona. En vam anar traient i entre peixos, riures i anècdotes se'ns va fer de nit, al final de la tarda havíem tret una carpa i una brema blanca amb blat de moro i un black bass petitet amb cullereta.

Dissabte em vaig llevar a les 7:30 i a les 8 ja estava canviat i esmorzat per marxar, vaig veure que els meus pares no eren a l'habitació, així que vaig trucar al meu pare, va acceptar la proposta i en una estona sortíem tots dos cap a Boumort, on per cert ja podrien anar canviant la senyal algo catxonda que fa anys que presideix l'entrada. 

Primer vam fixar-nos un lloc on anar però al creuament ens vam equivocar i ens en vam anar direcció al refugi enlloc dels prats, abans de girar vam aprofitar per fer un cop d'ull i vam trobar un parell de plapes de camagroc, n'hi havia per avorrir i el meu pare va trobar un rovelló, la cosa pintava bé però no ens hi volíem entretenir gaire perquè el lloc que ens havíem fixat era un altre i vam decidir agafar-ne uns quants i tornar cap al cotxe per anar cap allà. 

Al arribar al cotxe vaig veure un animal de pel curt i fosc, érem a Boumort, així que be podia ser un animal interessant, vaig deixar la cistella al terra i vaig anar al maleter del cotxe per treure els prismàtics, era una ovella bastant fosca i esquilada, la vista m'havia enganyat. Vaig tornar a guardar els prismàtics al cotxe i vam fer la més de mitja hora de pista forestal que ens separava del nostre objectiu. En arribar, la nostra sorpresa va ser que ja no portàvem la cistella ni els bolets i entre "cagondeus" i resignacions ens vam disposar a desfer tota la pista forestal que ja havíem fet. En arribar al lloc vam veure un munt de camagrocs estesos pel terra i la cistella trencada al costat del camí, suposo que al deixar-la al terra la vaig deixar davant del cotxe i no la vaig recollir, li devia passar per sobre sense adonar-me'n. Ens havíem quedat sense temps per gaire més i sense estris per guardar bolets excepte una malla verda que sempre porto al cotxe per casos així o per si cal plegar caragols o el que sigui. La vaig tornar a omplir de camagrocs i mentre estant el meu pare va trobar 4 rovellons més i algunes potes de rata. Al menys no ens en anàvem de buit.

Diumenge també ens llevàvem d'hora, a les 6:45 érem al bar on havíem quedat, caçàvem al riu, a mi m'agrada molt perquè està a prop i hi ha jabalís molt grossos (recordo als lectors que em nego a dir ni escriure senglar) i a més teníem permís per a una femella de cabirol. El meu germà s'estrenava amb el rifle ja que ja va fer els 16 anys. Ens tocava entre dos prats i si sortís li podríem tirar sense problemes. Vam trigar bastant a veure res però cap al final de la cacera ens va aparèixer una femella de cabirol molt maca, la vam veure quan només la teníem a 15 o 20 metres, jo portava escopeta i rifle però en aquell moment tenia el rifle a les mans i el visor amb una mica d'augment, no es excusa però amb l'escopeta ho hauria tingut més fàcil, el meu germà portava el winchester sense visor. Li vaig fer un crit al perquè li disparés, "tírali" i l'animal es va posar a córrer, entre els dos vam disparar-li cinc trets i la vam fallar els cinc cops, de vegades realitzes trets difícils amb èxit i en falles de facilíssims, no obstant no em sap greu fallar animals, segur que ens tornarem a trobar en un altre moment i si no és així donarà cries que ens faran seguir gaudint de la caça al Pallars.

Així acabaven els despropòsits del cap de setmana però com sempre amb bon humor i content per haver pogut gaudir d'un altre cap de setmana de naturalesa i a sobre ben acompanyat.

Platges de Tarragona

Aquest estiu els companys de Creu Roja Tarragona ens han donat l'oportunitat de recolzar els seus dispositius de platges alguns caps de setmana i era una experiència que valia la pena no deixar escapar.

Per tant així que vam poder reunir una dotació (que no es cosa fàcil ja que no tothom pot marxar el mateix cap de setmana) vam agafar l'A-01-L i ens en vam anar cap allà. Els dispositius eren de 10:00 a 19:00 els dos dies i nosaltres a les 9:30 puntuals ja érem a Base de Mar. El coordinador ens va donar algunes indicacions i ens vam repartir les platges en 2 zones, nord i ciutat. A nosaltres ens van deixar la zona Nord.

El matí del dissabte va ser tranquil. L'A9.2 ens va fer un tour per les platges i els seus accessos i l'hospital i en acabar vam esmorzar tots junts i van tornar a la seva zona. Més endavant vam tenir una activació a la infermeria d'un dels càmpings, en arribar la pacient millorava i després de valorar-la no va ser necessari traslladar-la al hospital, la cosa començava amb moviment.

Ja se'ns havia passat el matí volant i vam anar a dinar al bufet d'Altafulla d'on vam sortir ben tips, havent dinat vam tornar a B9.9, la base de la Platja de la Mola on vam passar gran part del cap de setmana.

A la tarda el mar estava picat i feia més mal temps, la cosa es complicava sobretot a zona ciutat on van tenir un rescat que va traslladar l'altra dotació. A nosaltres també ens van activar en una altra platja de la nostra zona per una altra noia que aquest cop si vam haver de traslladar al hospital de Santa Tecla. Poc després ja es feien les 19:00 i acabàvem la primera guàrdia. Els companys de platges tenen molt bon rotllo entre els i ens vam quedar xerrant amb uns quants d'ells fins a les 21:30 més o menys.

A la nit dormíem a Base de Mar però sent les festes de Sant Magí a la ciutat de Tarragona era imprescindible fer-hi una visita. Vam sortir a sopar i després ens vam deixar caure pel concert de la Catedral i la seva famosa "Sindriada".

 

Al matí següent a les 9:00 sonava el despertador i a les 10:00 començava la segona i última guàrdia del cap de setmana, vam esmorzar amb l'altra Alfa i cadascú cap a la seva zona. Vam aprofitar que ens venia de camí per visitar una companya de Lleida que fa anys que treballa a platges i estava de patrona en una de les bases, ens va ensenyar la base i la moto, tota una motassa!

Vam tornar a B9.9 com el dia anterior, el temps estava més calmat que el dia anterior i per tant el mar també. Quan anàvem a marxar a dinar l'emissora passava un comunicat, els companys d'Altafulla necessitaven ajuda, els hi cedíem dos motos aquàtiques i l'altra ambulància amb les respectives dotacions de manera que nosaltres ens quedàvem com a única ambulància i teníem totes les platges per nosaltres, igualment ens enviaven a l'última platja de la zona nord, V9.11, ja que Altafulla tenia el problema a la seva platja de més al sud. Quan l'alerta seguia a Altafulla però es va normalitzar la situació a Tarragona ja eren les 16:00 i ens enviaven a una platja més centrada des de on poder donar resposta a totes les platges el més ràpidament possible, vam aprofitar per dinar llavors.

Els companys de B9.4 ens van rebre amb tant bon rotllo com ho havien fet els seus companys de B9.9 i tots els altres que havíem anat coneixent. El mòdul era un prototip nou xulíssim i molt ben equipat i allà vam acabar de passar fins a les 19:00 en que acabava la guàrdia. Tornàvem a Base de Mar, ens despedíem de tots, carregàvem les bosses i cap a casa de nou.

A les 21:00 aproximadament l'A.01-L arribava a B9 de Lleida amb la feina feta.