Bon Nadal amic meu

Avui fa un any company, avui fa un any d'un dels cops que més m'ha dolgut posar-me l'uniforme, avui fa un any d'un d'aquests serveis que fan que et penedeixis d'haver elegit ser bomber.

Aquell dia no vaig sortir, la meva feina es va limitar a quedar-me al parc per si els companys que estaven treballant necessitaven alguna cosa o hi havia una segona sortida. Ni vaig ser-hi, ni sabia que eres tu, no sé si ho hagués pogut digerir. Va ser quan van arribar els companys que em van dir el teu nom i em vaig quedar blanc, tot i que en aquell moment encara teníem esperances, assabentar-se d'una cosa així és una de les pitjors sensacions que he sentit mai. Recordo sortir del parc amb tota la normalitat possible, pujar al cotxe i que les ganes de plorar m'envaïssin. Em vas ensenyar una de les lliçons més dures del món de les emergències, i sobretot del món de les emergències en un lloc rural, em vas ensenyar que cada cop que sortim hi ha possibilitats de conèixer a la persona a qui anem a ajudar i que hi ha possibilitats també de que el servei acabi malament.

Bon Nadal amic, aquí tots et recordem.

Big Fish

Feia un parell de setmanes que teníem programada aquesta sortida, primer com un a veure quan hi anem i després més contundentment com un dimecres que ve hi anem!

I dit i fet, a les 6:15 sonava el despertador i a les 7 érem a Alcarràs on havíem quedat amb el Marc, el nostre guia veterà!

A les 7:20 o així tiràvem les canyes a l'aigua i s'anava fent de dia a poc a poc. I a les 8:30 veiem nedar per davant nostre un silur força gran (tot i que a mi em semblava més petit vist des de fora del que ha resultat ser). De seguida emocionats li hem passejat un parell d'esquers per davant dels quals no ha fet ni cas, tal com diu a la pel·lícula "el pez más grande del río es así porque no se deja pescar". Teníem clar que l'única opció que teníem de treure'l si el volíem pescar era enganxar-lo nosaltres, si la muntanya no va a Mahoma... Li he tirat l'esquer un metre passat d'on era ell més o menys, i he començat a recollir i quan estava a uns dos pams d'ell amb el fil per sota seu, ZAS! una bona txinada a la canya i acte seguit el peix ha aixecat una bona polseguera dins l'aigua i el carret s'ha tornat boig corrent riu avall, ha corregut més de cinquanta metres!

Hem anat jugant entre estirar-lo quan es cansava i deixar-lo córrer quan estirava durant una hora i mitja. Estirava tant que si no l'haguéssim deixat córrer ens hagués trencat el fil en un moment. En l'ultima mitja hora l'hem tingut fins a tres vegades a dos metres però quan veia que estava prop nostre treia forces d'on podia i estirava encara més, quan l'hem tingut tan a prop i li veiem sortir tot el llom i la cua, impressionava moltíssim i no ha sigut fins al tercer cop quan l'hem pogut agafar per treure'l de l'aigua. Ha resultat ser un monstre de 2'10 metres i uns 70 quilos de pes.

Quan l'hem tingut a fora li hem desenganxat l'esquer de l'esquena, li hem fet les fotos de rigor i l'hem tornat a deixar anar. Sóc plenament conscient de que no s'ha de fer però un animal tan majestuós que m'ha regalat una hora i mitja de pura adrenalina, aguantant totes les estirades i lluitant fins l'últim moment s'ha guanyat sobradament l'indult.

Un cop hem acabat amb el nostre protagonista ens hem menjat el merescudíssim esmorzar i hem tirat la canya una estona més sense èxit fins que s'ha fet l'hora de tornar cap a casa.

Me n'he tornat amb la moral ben alta i esperant l'oportunitat de poder tornar a enfrontar-me a un altre animal similar.

El cap de setmana dels despropòsits

Pintava que seria un altre cap de setmana dels que m'agraden, amics, família, Pallars i molta natura, i de fet, els tots factors hi van ser però no tot va sortir tan bé com em plantejava. El pla era el següent, divendres de pesca amb la Júlia, dissabte de bolets, en principi sol tot i que després la cosa va millorar i diumenge de caça amb el meu germà.

Divendres a la tarda ens vam arribar al llac amb la Júlia, uns donetes, una cocacola, un pot de blat de moro i un parell de canyes per passar l'estona. En vam anar traient i entre peixos, riures i anècdotes se'ns va fer de nit, al final de la tarda havíem tret una carpa i una brema blanca amb blat de moro i un black bass petitet amb cullereta.

Dissabte em vaig llevar a les 7:30 i a les 8 ja estava canviat i esmorzat per marxar, vaig veure que els meus pares no eren a l'habitació, així que vaig trucar al meu pare, va acceptar la proposta i en una estona sortíem tots dos cap a Boumort, on per cert ja podrien anar canviant la senyal algo catxonda que fa anys que presideix l'entrada. 

Primer vam fixar-nos un lloc on anar però al creuament ens vam equivocar i ens en vam anar direcció al refugi enlloc dels prats, abans de girar vam aprofitar per fer un cop d'ull i vam trobar un parell de plapes de camagroc, n'hi havia per avorrir i el meu pare va trobar un rovelló, la cosa pintava bé però no ens hi volíem entretenir gaire perquè el lloc que ens havíem fixat era un altre i vam decidir agafar-ne uns quants i tornar cap al cotxe per anar cap allà. 

Al arribar al cotxe vaig veure un animal de pel curt i fosc, érem a Boumort, així que be podia ser un animal interessant, vaig deixar la cistella al terra i vaig anar al maleter del cotxe per treure els prismàtics, era una ovella bastant fosca i esquilada, la vista m'havia enganyat. Vaig tornar a guardar els prismàtics al cotxe i vam fer la més de mitja hora de pista forestal que ens separava del nostre objectiu. En arribar, la nostra sorpresa va ser que ja no portàvem la cistella ni els bolets i entre "cagondeus" i resignacions ens vam disposar a desfer tota la pista forestal que ja havíem fet. En arribar al lloc vam veure un munt de camagrocs estesos pel terra i la cistella trencada al costat del camí, suposo que al deixar-la al terra la vaig deixar davant del cotxe i no la vaig recollir, li devia passar per sobre sense adonar-me'n. Ens havíem quedat sense temps per gaire més i sense estris per guardar bolets excepte una malla verda que sempre porto al cotxe per casos així o per si cal plegar caragols o el que sigui. La vaig tornar a omplir de camagrocs i mentre estant el meu pare va trobar 4 rovellons més i algunes potes de rata. Al menys no ens en anàvem de buit.

Diumenge també ens llevàvem d'hora, a les 6:45 érem al bar on havíem quedat, caçàvem al riu, a mi m'agrada molt perquè està a prop i hi ha jabalís molt grossos (recordo als lectors que em nego a dir ni escriure senglar) i a més teníem permís per a una femella de cabirol. El meu germà s'estrenava amb el rifle ja que ja va fer els 16 anys. Ens tocava entre dos prats i si sortís li podríem tirar sense problemes. Vam trigar bastant a veure res però cap al final de la cacera ens va aparèixer una femella de cabirol molt maca, la vam veure quan només la teníem a 15 o 20 metres, jo portava escopeta i rifle però en aquell moment tenia el rifle a les mans i el visor amb una mica d'augment, no es excusa però amb l'escopeta ho hauria tingut més fàcil, el meu germà portava el winchester sense visor. Li vaig fer un crit al perquè li disparés, "tírali" i l'animal es va posar a córrer, entre els dos vam disparar-li cinc trets i la vam fallar els cinc cops, de vegades realitzes trets difícils amb èxit i en falles de facilíssims, no obstant no em sap greu fallar animals, segur que ens tornarem a trobar en un altre moment i si no és així donarà cries que ens faran seguir gaudint de la caça al Pallars.

Així acabaven els despropòsits del cap de setmana però com sempre amb bon humor i content per haver pogut gaudir d'un altre cap de setmana de naturalesa i a sobre ben acompanyat.

Platges de Tarragona

Aquest estiu els companys de Creu Roja Tarragona ens han donat l'oportunitat de recolzar els seus dispositius de platges alguns caps de setmana i era una experiència que valia la pena no deixar escapar.

Per tant així que vam poder reunir una dotació (que no es cosa fàcil ja que no tothom pot marxar el mateix cap de setmana) vam agafar l'A-01-L i ens en vam anar cap allà. Els dispositius eren de 10:00 a 19:00 els dos dies i nosaltres a les 9:30 puntuals ja érem a Base de Mar. El coordinador ens va donar algunes indicacions i ens vam repartir les platges en 2 zones, nord i ciutat. A nosaltres ens van deixar la zona Nord.

El matí del dissabte va ser tranquil. L'A9.2 ens va fer un tour per les platges i els seus accessos i l'hospital i en acabar vam esmorzar tots junts i van tornar a la seva zona. Més endavant vam tenir una activació a la infermeria d'un dels càmpings, en arribar la pacient millorava i després de valorar-la no va ser necessari traslladar-la al hospital, la cosa començava amb moviment.

Ja se'ns havia passat el matí volant i vam anar a dinar al bufet d'Altafulla d'on vam sortir ben tips, havent dinat vam tornar a B9.9, la base de la Platja de la Mola on vam passar gran part del cap de setmana.

A la tarda el mar estava picat i feia més mal temps, la cosa es complicava sobretot a zona ciutat on van tenir un rescat que va traslladar l'altra dotació. A nosaltres també ens van activar en una altra platja de la nostra zona per una altra noia que aquest cop si vam haver de traslladar al hospital de Santa Tecla. Poc després ja es feien les 19:00 i acabàvem la primera guàrdia. Els companys de platges tenen molt bon rotllo entre els i ens vam quedar xerrant amb uns quants d'ells fins a les 21:30 més o menys.

A la nit dormíem a Base de Mar però sent les festes de Sant Magí a la ciutat de Tarragona era imprescindible fer-hi una visita. Vam sortir a sopar i després ens vam deixar caure pel concert de la Catedral i la seva famosa "Sindriada".

 

Al matí següent a les 9:00 sonava el despertador i a les 10:00 començava la segona i última guàrdia del cap de setmana, vam esmorzar amb l'altra Alfa i cadascú cap a la seva zona. Vam aprofitar que ens venia de camí per visitar una companya de Lleida que fa anys que treballa a platges i estava de patrona en una de les bases, ens va ensenyar la base i la moto, tota una motassa!

Vam tornar a B9.9 com el dia anterior, el temps estava més calmat que el dia anterior i per tant el mar també. Quan anàvem a marxar a dinar l'emissora passava un comunicat, els companys d'Altafulla necessitaven ajuda, els hi cedíem dos motos aquàtiques i l'altra ambulància amb les respectives dotacions de manera que nosaltres ens quedàvem com a única ambulància i teníem totes les platges per nosaltres, igualment ens enviaven a l'última platja de la zona nord, V9.11, ja que Altafulla tenia el problema a la seva platja de més al sud. Quan l'alerta seguia a Altafulla però es va normalitzar la situació a Tarragona ja eren les 16:00 i ens enviaven a una platja més centrada des de on poder donar resposta a totes les platges el més ràpidament possible, vam aprofitar per dinar llavors.

Els companys de B9.4 ens van rebre amb tant bon rotllo com ho havien fet els seus companys de B9.9 i tots els altres que havíem anat coneixent. El mòdul era un prototip nou xulíssim i molt ben equipat i allà vam acabar de passar fins a les 19:00 en que acabava la guàrdia. Tornàvem a Base de Mar, ens despedíem de tots, carregàvem les bosses i cap a casa de nou.

A les 21:00 aproximadament l'A.01-L arribava a B9 de Lleida amb la feina feta.

La Guàrdia de la Murga

Havia de ser una altra guàrdia tranquil·la en un parc tranquil com el de Àger, a més havíem tingut sortida la guàrdia anterior així que ja havíem fet el cupo de la setmana i avui no tocava sortir.

Havíem planificat un dinaret dels bons, teníem uns bons bistecs de vedella i havíem cuinat salseta de murgues al más puro estilo Pito de Gurp sense caure en lo molt que atreuen aquestos dinars al impresentable del senyor Murphy.

Va ser dit i fet, a les 14:00 deia "noies a taula" i automàticament em contestava el telèfon amb el seu impertinent "ring ring". En aquestos moments, mort de gana, amb un plat a cada mà amb bistecs amb salsa de murgues d'aquells que mentre els portes set posa cara de llop de dibuixos animats salivant amb cara d'esbojarrat, el telèfon ja saps que significa, ja saps que no t'asseuràs a taula. Havia caigut un parapentista a la nostra zona.

Pujant amb aquell patrol d'Àger que té un encant únic i genuí ja veiem l'helicòpter  del SEM volant per sobre del Montsec. Més amunt el vam trobar aterrat, havia deixat el metge i la infermera amb la víctima i quan arribàvem al peu de la costa el 50.05 deixava als companys del GRAE al mateix lloc i nosaltres pujàvem costa amunt per col·laborar amb el rescat.

 

L'estat del parapentista no era greu, l'equip mèdic no va trigar en tenir-lo llest i l'equip GRAE en un moment el va tenir preparat per endur-se'l. En aquell moment en que la feina en que podíem col·laborar ja estava feta vaig aprofitar per fer un vídeo i algunes fotos del gruatge.

 

 

 

Finalment passades les 15:30 érem al parc reescalfant el dinar i ens asseiem a taula amb gana, a les companyes els va encantar, tot i ser reescalfat. Després de dinar una dutxa i una mica de relax, poc ens imaginàvem que allà s'acabava la part alegre de la guàrdia.
 

A les 18:06, a mitja pel·lícula una dona entrava al parc dient que un home necessitava una ambulància, era un accident a 50 metres de la porta mateixa del parc, l'home estava inconscient i respirava amb molta dificultat, vam demanar ajut sanitari i en pocs minuts ja estava en aturada cardio-respiratòria i començàvem al reanimació cardio-pulmonar (RCP). Per evitar embrutar el post amb detalls desagradables em saltaré tota la reanimació però després de més de 50 minuts de RCP el metge donava les 19:00 com a hora de la defunció.

Tot i (sempre segons la meva opinió personal) una molt bona feina de tots els intervinents, aquell servei havia acabat malament. En aquest mundillo no sempre que fas les coses bé el servei acaba bé i és algo que tots tenim força assumit, finalment amb un sentiment de tristor tot i la feina ben feta i la bona coordinació, però amb un mal resultat acabava la guàrdia a les 21:00. Sempre que estàs tanta estona posant-hi tot de la teva part i treballant per la vida d'una persona i no pots fer-hi res et queda una sensació de tristor, però quan això et passa a la porta del parc aquesta sensació s'agreuja. No obstant com sempre dic, la pròxima guàrdia seguirem pujant al camió i posant tot de la nostra part perquè el servei es resolgui de la millor manera possible.

De Lluços Perca pel Sant Antoni.

La jornada de pesca acompanyant a mon pare a Vall Fosca, va aconseguir que em piques i em treies la llicència. Vaig anar algun dia al canal on vaig poder fer el cupo però per temes econòmics vaig decidir anar-hi al llac ja que és lliure i no cal pagar tiquet.

 

Vaig acompanyar-lo al llac, als socors concretament, hi havia més gent pescant i van treure un parell de lluços perca, no n'havia vist mai cap i no sabia ben bé com eren, ni tan sols que n'hi hagués aquí. Mentre ell era a la zona dels pins, jo estava a la carretera, vaig treure un parell de bremes blanques (que sembla ser que n'hi ha bastantes i és freqüent que et piquin) i poc després em va picar un lluç perca força gran, però hi anava amb fil normal i me'l va trencar quan l'intentava pujar. Per sort, un parell de dies més tard havia de baixar a Lleida i em vaig arribar al Decathlon a armar-me bé de material perquè no se'm tornes a escapar.

 

Al dia següent amb la intenció d'estrenar les joguines noves, vaig voler fer una escapada a les 20:00, en sortir de la feina, fins que es fes fosc a les 22:00 aproximadament. Primer vaig treure una brema blanca i al cap d'una estoneta a les 21:15 aproximadament la picada que esperava, el primer lluç perca que havia pescat mai, era més o menys de la mida del que se m'havia escapat, uns 55 o 56 centímetres, em va fer molta il·lusió, tant que vaig demanar a unes dones que caminaven per la carretera si podien fer-me una foto.

 

 

Ja estava condemnat, havia provat que era que et piqui un depredador d'aquestos i poder-lo treure, la veritat es que el que estiren i la sensació de anar-los portant i cansant abans de treure'ls definitivament és impressionant, no obstant lo millor estava per arribar. 

Com no pot ser d'una altra manera, lo mínim que pots fer amb un animal que ha donat la vida perquè el pesquis o el cacis, és menjar-te'l, aprofitant així l'animal i donant-li sentit a tot això. A més és força gustós, si ens baséssim només amb el gust i la textura, difícilment el podríem distingir del lluç de tota la vida.

 

 

Com he dit lo millor estava per arribar. Així que vaig poder, hi vaig tornar a anar però en arribar als socors vaig veure que la riuada havia arrossegat un munt de troncs i brutícia, i pescant allà l'únic que podia aconseguir era enganxar el fil així que vaig canviar de lloc i el resultat va ser força bo, em va picar un lluç perca molt gran i em va fer gaudir moltíssim. Els més de 5 minuts que vaig estar barallant-me amb ell van valer tota l'estona que vaig estar sense pescar res, el retard a sopar i els dies de pesca, que també hi son, en que te'n vas a casa amb les mans buides. En total 70 centímetres d'animal, el peix més gran que he pescat mai ja que fins llavors el més gran era una truita de 62 centímetres que havia pescat de petit.

 

 

 

El resultat d'aquest parell de captures és que una nova afició ja corre per les meves venes, o més ben dit una vella i alhora bella afició que he retrobat i ampliat amb noves tècniques, nous llocs de pesca i noves especies que intentar capturar.

Dia de truites i cabirols

Dissabte va ser un dia dels que més m'agraden, tot el dia a la natura i a sobre amb un dinaret de luxe a l'Arturo de la Pobleta.

El despertador sonava a les 5:00 i a les 5:30 ja érem al cotxe per anar a espiar cabirols a Fígols. Tot i ser molt matiners no en vam poder veure cap i no vam trigar a trobar pluja, vam pensar que potser s'oloraven la tronada que els venia a sobre, cosa que no costava gaire perquè estava el cel ben negre i tronava una barbaritat. En canvi, de camí, vam poder veure un parell de llebres, que sempre fan gràcia, i quan vam ser al lloc en cinc minuts ja plovia. No obstant nosaltres amb la nostra obstinació vam canviar de banda ja que a la d'aquí encara no hi plovia i ens vam posar a caminar fins a un lloc on es divisava tot perfectament i, en cas de trobar-lo, a una distancia bona per a tirar. El resultat va ser una carrera de 400 o 500 metres costa amunt fins al cotxe ja que la tronada que ens va caure tal com vam arribar al lloc va ser de campionat.

A les 8:15 ja érem a caseta de nou, em vaig fer l'entrepà i cap a Sallente a veure a mon pare i al padrí d'Argentina que ha vingut de vacances a passar uns dies amb nosaltres i havien anat a pescar. Ja havia vist el radar del meteocat i m'esperava una bona tronada allà també, el que no m'esperava es la nevada que ens va caure. Ens va tocar baixar als cinc minuts d'arribar per por a que s'acumulés massa neu i haguéssim de posar cadenes.

 

Vam tancar-nos en un bar a fer un cafè mentre esperàvem que passes i al cap d'una hora ja ens dirigíem al riu ja que allà dalt la previsió era que es quedés malament tot el dia. Finalment deixàvem a mon pare al riu mentre aprofitava l'ocasió per a ensenyar l'estany de Montcortès al padrí d'Argentina que en va quedar encantat, la veritat és que tenim uns paisatges espectaculars al Pirineu. En tornar se li havien escapat un parell de truites però no havia aconseguit pescar res. A la mitja horeta d'estar amb ell fent l'entrepà va agafar la primera i poc desprès va trucar la resta de la família que ja eren a Pobla direcció la Pobleta per dinar així que ens vam escapar a un altre lloc 10 minuts a fer la tirada i encara en vam treure una altra.

Llavors ens en vam anar a la Pobleta a fotre'ns un bon homenatge a l'Arturo, vam sortir rodant! Com de costum es clar...

A la tarda vam tornar al lloc d'abans i en una estona entre ratets de calma i ratets de pluja en vam agafar un parell més, ja teníem el cupo. Així que a les 7:30 més o menys ja tornàvem a ser a caseta i a les 20:30 me'n pujava amb el padrí d'Argentina a Gurp a veure si li podia ensenyar algun cabirol tot i que no les tenia totes ja que hi havia sigut feia un parell de tardes i no n'havia vist cap, en canvi el que si que hi havia vist eren 3 berres de jabali amb 14 o 15 primalets i confiava tornar-los a trobar per que els veiés.

Evidentment hi eren però aquest cop nomes hi havia una berra amb 4 primals i avui si que hi havia una femella de cabirol que ens va tenir entretinguts més de 15 o 20 minuts passejant per el prat i es va deixar fotografiar.

En acabar visita turística a l'ermita de Sant Sebastià i cap a caseta desprès d'un dia que havia sortit rodó.

Un boletaire força dolent

 

Aquest cap de setmana he aprofitat per passar-lo on tan bé estic, a la serra, l'excusa d'aquest cap de setmana per passar una estona passejant en contacte amb la natura eren els bolets de primavera, tot i que m'agrada molt anar-hi fa molts anys que hi vaig poquíssim i quan hi vaig no sé ni per on començar.

Divendres vaig voler provar al costat de casa així que em vaig aixecar a les 9 i vaig sortir a donar un tomb per una zona que es va cremar fa un parell d'anys bastant a prop de Tremp, ja que havia sentit que les murges tenen tendència a sortir per aquestes zones i vaig llegir que no cal anar a buscar-les massa altes, el resultat va ser una horeta i poc passejant per una zona on l'únic que vaig trobar va ser un bolet dolent (o al menys desconegut per mi tot i que feia força mala pinta).



Però realment a un li tira lo que li tira i inevitablement em fixava més amb el rastre de les besties salvatges que sembla que viuen per la zona que no pas amb uns bolets dels que encara no en tenia cap notícia.





finalment allà les 11 i pico me'n tornava cap a casa amb la cistella ben buida.

A la nit em pujava la mosca al nas per no haver pogut trobar res i per ser l'únic cap de setmana que hi podia anar, ja que el que ve no pujaré i qui sap si l'altre ja serà massa tard. Així que quan estava amb alguns de la colla vaig decidir que al dia següent matinaria per anar a buscar bolets a un lloc "súper secreto" que uns bons amics em van revelar,  i dit i fet, a les 2 em posava al llit i a les 7:30 em sonava el despertador, a les 8 al cotxe i a les 9 era a montanya. Qui ha dit que els caps de setmana son per dormir?



Tot i que sabia que per aquella zona sen havien trobat, vaig estar caminant una bona estona sense rastre de cap bolet, finalment el primer feia aparició i 25 o 30 minutets després el segon i últim de la jornada.



A les 12:30 me'n tornava cap a casa amb una bona patejada al damunt, però mirant-ho pel costat bo no havia caminat gaire carregat... jejeje




Al arribar a Tremp, els amics que m'havien dit el lloc m'esperaven amb una bosseta de carretes i moixarrons, ja que sabien de l'èxit que havia tingut, així que tot i ser un boletaire força dolent em vaig poder permetre uns truita de carreretes per sopar i al dia següent un guisadet de conill amb carreretes i moixarrons.

Cap de setmana de Creu Roja

Després de bastant temps d'inactivitat, sobretot motivada per la temporada de caça que va acabar fa aproximadament un mes tocava "reenganchar-me" després de la parada, a més amb l'arribada del bon temps s'acosten els serveis més canyeros i val la pena no estar rovellat. Aquest cap de setmana amb un curs de conducció de vehicles sanitaris dissabte i un servei a la marxa popular del Segrià diumenge em donaven l'oportunitat de fer-ho.


Així que sense pensar-ho gaire quan va sortir el curs vaig tirar papers amb la intenció de fer també algun servei i quan van sortir els del cap de setmana també me'n vaig triar un que em fes el pes. Valia la pena que fos diumenge per no fer-ho tot dissabte i alhora que em tingues ocupat tot el mati.
Dissabte va estar molt bé, a les 10:00 érem tots a B9.9, em vaig retrobar amb algun company que feia temps que no veia i en vaig conèixer altres de nous. Al curs teníem instructors veterans, com de costum, quelcom que s'agraeix. Vam refrescar el tema paperegi de l'ambulància, una mica de legislació, quatre consells alhora de conduir un vehicle prioritari i sobretot molta participació dels alumnes en quant a preguntes, dubtes i curiositats. I després la pràctica, circuit amb cons i molts "ziga zagues", vam anar rotant entre el volant, la cabina assistencial, als quals tots hi estàvem bastant acostumats. I la llitera, a la qual no se'ns acut estirar-nos gaire sovint quan un company condueix amb pressa, la veritat es que es nota tot molt més des de la llitera que des de la cabina encara que vagis de peus, a part de que et desorientes totalment, no vam sortir del circuit i tenia la impressió que ja paràvem al mig de Lleida. En definitiva una bona experiència per conscienciar-nos alhora de conduir i posar-nos una mica al lloc dels que sovint van darrere.


Sento no haver fet fotos però se'm va passar totalment.



Diumenge vam haver de matinar una mica més, a les 7:30 a B9.9, es tractava d'una marxa popular de 20km amb uns 1500 participants inscrits. La dotació era una tango (vehicle de transport de personal) amb el coordinador i dos socorristes, dos ambulàncies bàsiques i dos socorristes amb bicicleta que van fer tot el recorregut, a mi em va tocar conduir la A02L amb un company que fa bastant que conec i amb el que treballem força bé.



A primera hora ens vam posar al km 10 on vam fer dos o tres assistències lleus i en passar els últims participants per la nostra posició vam tornar anar cap a l'arribada.



Un bon esmorzaret, tot tranquil amb pinta d'acabar igual fins que algú de l'organització ens ve a buscar per una assistència, tocava córrer i finalment va tocar traslladar a l'Arnau amb el company i una companya nova que estava de tutoria (els tres primers serveis a creu roja es fan amb tutor) diria que era el seu primer trasllat, els dos ho van fer força bé.



En tornar del hospital no vam trigar gaire en acabar i allà les 15:00 a casa. Per acabar de rematar el diumenge tarda de cine amb la meva germana i a dormir per encarar la següent setmana amb tantes o més ganes que l'anterior.

UN MÉS A LA FAMILIA

Des de fa un parell de setmanes tenim un nou membre a casa, es una cria de llebre d'unes 3 o 4 setmanes que hem adoptat. El nom? no el sé del cert, la idea original era Bugs Bunny però la veritat es que mai li hem dit així, altres idees gens malintencionades d'algun membre de casa eren "Estofat" o "Sofregit", però a mi no m'acabaven de convèncer...

Els 2 primers dies va viure en una caixa de cartró que li va durar ben poc, i ara té una gàbia de conill normal que provisionalment i mentre la seva mida ho permeti serà casa seva.

Les primeres hores van ser d'incertesa ni menjar, ni caques, ni pipi. Algú que no menja no pot viure així que ens va tocar beure llet amb xeringa o biberó.

 

Aviat va començar a beure llet pel seu compte i ara ja menja llet, pinso i pa. La cosa sembla que evoluciona bé. El proper pas serà beure aigua i menjar verdures i si en menja les suficients anar retirant el pinso i la llet.

Ara està molt espavilat, massa i fent gala del caràcter furro de les llebres, des de el primer dia no se'l pot deixar sol fora de la gàbia, ja que sempre que pot s'escapa d'un bot i toca agafar-lo darrere del sofà o d'algun altre moble.



De ben segur aquest no serà l'últim post sobre el nou company, si va campant com fins ara i arriba a adult tocarà fer un altre post sobre la seva tornada a la naturalesa. Que passis una estància agradable amb nosaltres company i encara una millor adaptació al teu medi un altre cop ja que en això no podrem ajudar-te més que buscant-te un lloc amb les millors condicions possibles.

              

SANT JOAN DE DEU

Avui és Sant Joan de Déu, patró dels bombers, un dia per fer germanor amb els que hi són i recordar els que ja no hi són. Casualment avui fa un any dels incendis del Pirineu que van triar el patró del 2012 per fer-nos anar a tots de vòlid.

Era un dia de forts vents amb el país bastant sec, mala combinació. Poques setmanes abans ja havíem tingut el de Torre de Capdella on vam tenir un incendi important tot i les temperatures sota zero de la nit, la cosa ja pronosticava una primavera calenta...

Aquell dia el primer en saltar va ser el de Gerri, agafant de seguida proporcions considerables. Quan vaig rebre la trucada estava a casa i en sortir al carrer i mirar cap a dalt es veia un cel de foc important, ja teníem aquí la bèstia!

L'ambient al parc era de neguit, sabíem que era gran i que aquest cop era a casa nostra, les ganes de saltar-li al coll eren generals entre tot el personal, no obstant hi ha gent la feina dels quals es pensar que ho fan força bé i el primer que em van dir es que segurament seria un incendi de varis dies pel qual necessitaríem relleus i que el dia era molt complicat amb ratxes de vent bastant superiors als 100 km/h així que ningú descartava tenir-ne més.

Dit i fet, a la mitja hora d'aquella conversa sortíem amb el 31 direcció Viu de Llevata per un altre incendi forestal que també semblava important. Mentre anàvem cap a Viu la columna de Gerri estava present, i al cap del port de Perves ja veiem la nostra.




Vam trobar el vehicle de Pobla que acabava d'arribar i vam parar allà mateix, nomes del vent que feia en obrir la porta i deixar caure el meu jaquetó al terra em va tocar anar-lo a buscar 10 o 15 metres més enllà, per fer-se una idea. Vam baixar directes per la muntanya fins trobar l'incendi, nosaltres amb una línia d'aigua ens vam dirigir a la cua i ells amb l'altra perseguien el flanc costa amunt per intentar tancar el cap, va ser impossible. Desconec el temps que portàvem treballant a la cua quan gairebé la teníem ancorada i les ordres van ser recollir instal•lació i sortir corrent, ja què el cap portat per aquest vent tant fort s'havia escapat i avançava muntanya amunt. En sortir al tallafocs des de on havíem començat a treballar vam veure tota la pala enfront nostre que era ben verda quan ens havíem endinsat al bosc, ara tota negra i cremant fins a dalt. Vaig poder veure en un moment en concret un antorxeig a dalt de tot molt gran, mai n'havia vist un d'igual, la pendent era molt forta i allò cremava amb moltes ganes.




Ben cansats vam poder arribar al camió i dirigir-nos més endavant a prop del mas de Gras per intentar aturar-lo en una zona amb una bona finestra d'actuació. Desde allà dalt veiem la columna de l'incendi de Gerri darrere nostre i el de Castanesa just enfront a simple vista. El teníem tant aprop que durant la nit mentre nosaltres treballàvem al nostre vèiem tot el seu front obert de flames, allà també se'n devien estar fotent un fart.




En aquest segon emplaçament ens va agafar la nit treballant i l'incendi no cremava amb tanta intensitat, un cop més els senyors que pensen ho havien fet bé. Allà ens vam ajuntar amb una dotació que si no recordo malament venien de Terrassa, tot i que no ho puc assegurar. En algun moment vam tragar bastant fum però el vent havia afluixat, no hi havia tanta pendent i la fresca de la nit no li donava tantes forces com el sol ho havia fet i vam poder parar-lo. Al matí següent bastant puntual arribava l'esperat relleu. Ens en anàvem a casa molt cansats però amb la sensació d'una feina ben feta. Feliç dia del patró a tots companys.

AVUI CARGOLS!

Que millor que compartir taula amb els teus?

Hem agafat la bona costum de menjar un cop per setmana (quan els exàmens no ho impedeixen) amb la meva germana i el meu cunyat, així estem junts, compartim taula i conversa i de pas cuino una mica que també m'agrada. Per avui teníem pensada una senyora cargolada... i tant senyora, com que n'hi havia 2 quilos per a 3 persones! Així que ahir em vaig passar la tarda a la cuina i ben content.
 

Primer tocava fer la carn hi vaig posar costella de porc i una mica de jabalí que tenia al congelador. (Cargols sense la A desprès de la R passa però em nego a dir senglar!!!)

 

  

 

 

 

Un cop feta i reservada la carn, el sofregit amb ceba pernil i xoriç vermell.

 

 

 



 

 

 

Amb les bitxetes corresponents.

 



 

 

I el marisc de terra ferma.

 



 

 

 

Em veig venir que no m'hi cabrà...

 

 

 

 

Evidentment no m'hi cap...

 



 



Però a grans mals... Grans remeis!

 

 

 

La salseta i a fer xup xup. Lo bo que té cuinar en 2 cassoles es que les has de provar les 2.

 

 

 

 



Un raget de conyac, deu minuts més i a reposar dins demà.

Avui una llauneta per picar abans d'atacar el plat fort.

I a afartar-se com lladres!

 

 

 

 

Espero seguir compartint moments així amb els meus durant molts anys, gràcies Diego i Silvia per la vostra visita i fins la setmana vinent gormands!