Fa un parell de mesos va morir el conillet que
teníem a casa, feia una mica més d'un any que convivia amb nosaltres, era amo i
senyor de la terrassa. Quan semblava que s'havia adaptat perfectament a viure
amb nosaltres ens va deixar, com cada dissabte vaig sortir a netejar-li la
terrassa i quan vaig anar per agafar-lo a la seva caseta me'l vaig trobar mort
dins, no és difícil d'imaginar la pena que vaig sentir en aquell moment, un
animal que has cuidat i alimentat, al que has vist créixer i amb el que has
jugat durant un any ja forma part de la teva vida, qualsevol que tingui o hagi
tingut mascota ho pot imaginar, però si a això li sumes que el vas trobar
perdut quan tenia com a molt una o dues setmanes de vida, i que no l'has
alliberat pensant que seria presa fàcil de guineus, fetgines, milans... el
fet que se't mori encara és més angoixant.
Vaig decidir enterrar-lo a prop d'on l'havia
recollit aquella nit, al peu d'un roure centenari. Quan hi vaig anar em va
regalar una de les vistes que més m'agraden, com si ho sabés, la natura em va
regalar l'experiència de baixar del cotxe i trobar-me un mascle i dos femelles
de cabirol menjant a 70 metres meu, bé sigui un regal seu per tornar-lo al lloc
al que pertanyia o un regal de la terra per tornar-li al seu fill. Allà van
estar-se més de 15 minuts, quan em vaig cansar de mirar-los vaig intentar
fotografiar-los fent un invent amb la càmera i els prismàtics i quan es van
cansar van marxar.
Sabia que el primer post que li vaig escriure
no seria l'últim, no obstant hauria desitjat fer-li'n més entre mig o al menys
que l'últim no fos trist, enlloc d'explicar la seva mort, avui preferiria
explicar el dia en que retornés a casa seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada